Amb la unificació de les mides de la dolçaina realitzada per Joan Blasco comencen a proliferar; a la zona de d'influència d'aquest dolçainer; colles formades pel mateix nombre de dolçaines i tabaleters, per imitació a la formació tradicional bàsica de la "parella" de dolçaina i tabal. A principis dels 80, es reconsidera aquesta formació, equilibrant les dolçaines i la percussió, possiblement imitant el model bandístic A hores d'ara, aquest tipus de formació està composat per un alt nombre de dolçainers i un grup de percussionistes.

A continuació volem expressar alguns dels condicinants que es poden trobar a l'hora d'escriure per a la formació de grup de dolçainers i percussió. Tot i això volem remarcar que aquesta forma de treballar ha estat conseqüencia d'unes necessitats i una evolució determinada, i que des de la Xafigà considerem que no ens hem de limitar, i estem oberts a noves propostes que ajuden a evolucionar més aquest tipus de formació.

DOLÇAINES:

Quant a la sessió de dolçaines cal tindre en compte la possibilitats de l'instrument expressades a la Fitxa Tècnica de la Dolçaina preparada pel mestre Xavier Richart. Encara que cal pensar que com a tot col·lectiu musical amateur, no tots assoliran completament aquestes capacitats, alguns dels problemes més habituals els podem trobar als següents apartats:

TRESSITURA: No tots els dolçainers arriben en facilitat al Mi6, normalment prendríem com a límit per al treball col·lectiu el Re6, utilitzant puntualment notes més agudes per a solistes, i moments on es reduïsca la plantilla.

AFINACIÓ: És important tenir en compte la indicacions que Xavier Richart fa a la seua fitxa tècnica per a quants les dificultats d'afinació es manifesten més en el moment de treballar a un grup.

REGISTRES: Col·lectivament es por treballar sense problemes en el registre mitjà, i no abusar del registre agut, ja que els problemes més habituals expressats a la Fitxa de la Dolçaina, s'augmenten en el moment del seu tractament col·lectiu.

Actualment la plantilla dels grups de dolçaines està condicinada pel repertori que s'ha produït durant els darrers anys. Aquesta escritura s'ha establit en el treball de les dolçaines a 2, 3 i 4 veus, combinant de tutti, amb solistes i reduccions de número de intèrprets, per tal de treballar el grup a nivell de dinàmica i empressió.

PERCUSSIÓ:

La plantilla de percussió sol ser la necessària per a respondre amb l’èxit als compromisos habituals els grups. Bé siga en la seua funció tradicional, és a dir tabals i bombet valencià, o la de moros i cristians, amb la plantilla de percussió similar a la bandística, o les diferents peces concertístiques escrites fins el moment.

Les colles normalment compten amb instruments membranòfonos (caixa, timbals, tabal, etc...), i alguns indifons de so indeterminat com els plats, triangles, postisses, elements de la percussió llatina, etc... La presencia d'intruments de làmines no és habitual. En aquest punt cal tenir en compte la gran potència sonora de la dolçaina respecte a la d'alguns instruments de percussió a l'hora de tocar conjuntament.