1FITXA TÈCNICA DE LA DOLÇAINA

(Per xavier Richart Peris, profesor de dolçaina al  Conservatori "José Iturbi".

DEFINICIÓ.

La dolçaina es l'instrument de vent-fusta, de tub cònic que utilitza canya de doble llengüeta. El domini de l'afinació es basa en combinacions de posicions en 8 orificis, sense claus annexes, que es tanquen directament amb els dits, i en canvis de pressió en l'aire i en l'embocadura. La denominació del nostre instrument té variacions depenent de la comarca on estiga introduït. Les més esteses són "xirimita" i "dolçaina" i les seues variants.

TESSITURA.

L'extensió en so real és del LA 4 fins al MI 6. En comptables ocasions s'utilitza el FA # 6, i sempre està ben preparat, lligat i en progressió de graus conjunts.

LECTO-ESCRIPTURA MUSICAL

La música per a Dolçaina sempre s'escriu en clau de Sol. El nostre instrument es denoma Dolçaina en Sol, la qual cosa vol dir que es un instrument transpositor que llig la seua música en sol. Les partitures escrites correctament per a Dolçaina estan transportades per a instruments en sol, i així, la nota més greu es el Re escrit davall del pentagrama i la nota més aguda el La situat en la primera linea addicional dalt del pentagrama. Si es volen esbrinar les notes reals (en DO) en unes partitures per a Dolçaina, cal realitzar un transport d'una quinta justa ascedent. Per tant si no s'especifica el contrari, en els següents apartats, quan es detallen noms de notes i/o de tonalitats es refereix a les pròpies de la Dolçaina (en Sol) i no a les notes reals (en Do).

ACÚSTICA

El so del nostre instrument és penetrant i de gran potència. Fins fa pocs anys la seua activitat s'ha desenrotllat exclusivament en els carrers i places dels pobles i les ciutats, sent el protagonista en grans concertracions de públic en les festes i costums de les nostres comarques. Per este motiu és lògic que, en la seua contínua evolució, es valorarà i es desenrotllarà en gran manera la potència sonora. A l'utilitzar la canya doble i el tub cònic, el so de la Dolçaina pot assemblar-se bàsicament al de l'oboè o la xirimia, però mostra clares diferències. Encara que el nostre instrument produïx sons en una tessitura aguda, posseeïx una gran personalitat tímbrica a causa de la gran riquesa en harmònics que posseïx. En certes condicions d'audició també pot assemblar-se al saxo soprano o a la trompeta.

El domini de l'afinació es basa en combinacions de posicions digitals sobre orificis (set davanters i un posterior), i en subtils canvis en la pressió de l'aire i en l'embocadura.

REGISTRES

 L'ambit acústic de la Dolçaina es divideix en dos registres que es diferencien pel timbre i la manera de produir-se.

1 Registre mig: El so és natural, és el més descansat i relaxat. Comprén la primera octava, del Re geu (LA 4 real) al Re agut (La 5 real). La seua afinació és relativament senzilla.

2 Registre agut: Són els primers harmònics de les notes naturals que es produïxen per a un augment de la pressió de la columna d'aire. La seua afinació es molt complexa i el temps és realment esgotador i la seua execució pot convertir-se en impossible. Se situa en la segona octava, del mi agut (SI 5 real) al LA agut (Mi 5 real).

ALTERACIONS

A pesar que la Dolçaina no està concebuda com a intrument per a produir cromatismes, en l'actualitat es pot aconseguir la seua exepció, però només per a mitjà d'una tècnica molt complexa i dificil, i amb clars canvis tímbrics i de volum. Les alteracions amb un so clar i potent, així com a fàcils d'executar són: Do# i Re# de la primera octava.

Amb un so més apagat, de major dificultat i amb una gran disminució de la poténcia sonora són: Fa natural, si b/ La #, Sol #/ La b de la primera octava i fa natural i Re#/ Mi b de la segona octava. De màxima dificultat i amb una afinació per harmònics són: Si b/ La#, Sol#/ La b de la sogona octava.

TONALITATS

Les tonalitats més utilitzades per la seua menor dificultat són: Sol M, Re M i Mi m, ja que el Fa# es produïx de forma natural, i el Do# igual que el Re# són alteracions relativament senzilles. De certa dificultat es troba el DO M, ja que la de Fa natural no es produïx de lamenra natural, i dins de l'escala natural de la Dolçaina, està considerat com a una alteració. D'altra banda, no hi ha la tònica inferior (Do greu). Dificils: Si m, Sol m, La M i La m. Molt dificil: Mi M, Re m, Fa#m, Do# m, Fa M, Mi b M, Do m i Si b M. De màxima són la resta de les tonalitats.

DINÀMICA

Tal i com he dit anteriorment el so del nostre instument té una gran potència sonora. Això implica que toca fort és el normal i tocar més fort és impossibles. Amb les tècniques d'interpretació actuals es poden aconseguir efectes de dinàmica, però és una activitat d'enorme dificultat perqueè complica enormement l'afinació i la pèrdua de timbre.

Per estes raons cal tindre en compte els següents aclariments si es vol traure el màxim profit a la interpretació i a l'expressió:

1 Mai utilitza els canvis dinàmics en el segon registre (de mi a la agusts). Estes notes sempre sonen fort i amb molta dificultat es poden aombrar i apagar lleugerament el seu so.

2 En el nostre instrument, al contrari que altres instruments, abaixar la potència sonora implicada un enorme esforç físic de l'embocadura i la utilització d'una tècnica d'enorme dificultat i complemexitat. cal tindre atenció en no acumular dificultats.

3 Només es pot assegurar l'èxit en la gamma d'un ff fins a un mp.

4 No s'ha d'abusar dels canvis sobtats.

ARTICULACIÓ

L'articulació de l'instrument és molt limitada respecte a la resta dels instruments de la seua família, per això i a causa de qüestions tècniques tals com la impossibilitat de realitzar el doble i/o triple picat, la seua execució és lenta. Per a interpretar a elevada velocitat s'han d'utilitzar les combinacions de lligats, tenint en compte la dificultat que comporta el canvi d'octava i en la majoria dels casos la seua impossibilitat.
Una de les peculiaritats del nostre instrument és que l'emissió natural i més fàcil del so es realitza articulant el principi i el final de la nota, mentres que en els altres instruments de vent resulta més normal l'emissió sense articulació. D'altra banda, l'articulació còmoda per al Dolçainer/a és un atac dur i concret, molt comprensible si es pensa que és un instrument de gran potència sonora, i no ha desenrotllat altres tècniques simplement perquè no li feien falta (l'evolució sorgix quasi sempre de la necessitat).
Però a pesar d'estes circumstàncies, la tècnica en l'atac simple i els lligats està evolucionant a grans passos per a aconseguir una gran gamma en matisos per a la dicció de la frase musical, degut fonamentalment a la convivència amb els altres instruments normalitzats.

DIGITACIÓ
Les característiques en la digitació són pràcticament les mateixes que pot tindre les de qualsevol instrument de vent fusta sense claus. Només cal considerar que les posicions de Fa natural, Si b / La # i La b / Sol #, dificulten enormement l'execució a certes velocitats.
També cal tindre en compte els canvis de registre, ja que el nostre instrument no posseïx claus o posicions digitals per a canviar d'octava, i cal realitzar-les per mitjà de les pressions d'aire i d'embocadura (harmònics).

RESISTÈNCIA
La Dolçaina és un instrument musical en el que la fatiga física i psicològica de l'intèrpret apareix ràpidament si no es tenen en compte algunes de les seues característiques, molt més que en els instruments de metall. Al ser un instrument curt oferix poca resistència al pas de l'aire, i exigix l'ús d'una gran quantitat i pressió.
La canya que s'utilitza és una de les majors i més dures de les de la família dels oboés, i cal exercir una gran pressió sobre ella per a poder manipular el so. No obstant la resistència augmenta gradualment a mesura que l'obra posseïx menys aguts, nombroses i abundants respiracions, compassos d'espera, menor dinàmica, i evitant en la mesura que es puga les alteracions difícils.